Duc el dimoni dins jo

La Bíblia es va traduir al català al 1478 a València.
Això vol dir que el català va ser la tercera llengua moderna (o sigui, que no fos ni el llatí, ni el grec ni l'hebreu) a la que es traduïa la bíblia, després de l'alemany (1466) i l'italià (1471).

La inquisició valenciana va ser més tolerant i va deixar fer, però a la castellana, que 3 anys més tard va centralitzar el poder inquisitorial, no li va fer ni mica de gràcia. I no va ser tant pel fet de ser en català, sinó per no ser en llengües clàssiques, ja que volien monopolitzar la interpretació de la bíblia, i en ser en llengua vulgar, donava al poble accés directe al llibre sagrat.
Com el Wikileaks de l'època, vage.

I com que "a grans mals, grans remeis", tot va acabar a la foguera. Com a Xàtiva. Tot cremat. Bíblies, posseïdors i editors, tots rostits. No van parar fins que no en va quedar cap ni una -ni un-. I n'hi havia 600...
Les escenes de violència van ser extremes, com en d'altres capítols de la inquisició (a Palma, de la seu de la inquisició, en deien la Casa Negra). I l'objectiu -seu-, acomplert.
De fet, en van exterminar tot rastre fins al punt que es va arribar a dubtar de si la Bíblia Valenciana havia existit mai o si era una llegenda.

O sigui que, per desgràcia (una altra, i ja en van...), ens vam quedar sense una obra cabdal de la nostra cultura, que era una fita i -podia haver estat- un referent.
De tot plegat només en resta un full (a la Hispanic Society de Nova York). I, sense saber si és una coincidència amb molta conya, un missatge premonitori macabre o que el destí se'ns rifa i es rabeja amb nosaltres, resulta que és un full del llibre de l'Apocalipsi, en què s'esmenta el pitjor racó de l'infern: l'estany de foc.






















Res, que ja sigui per naps o per cols, sempre ens toca el rebre.


Ah, ara l'alcoià Silvestre Vilaplana ho ha novel·lat (suavitzant-ne qualcuns episodis documentats "que, de tan violents, podien semblar poc creïbles"). L'ha titulat, com no, "L'estany de foc", editat per Bromera.

.